El Municipi

Es troba a 15 km de Girona, per la carretera en direcció a Les Planes d’Hostoles i un cop passat el poble de Sant Gregori.

La situació geogràfica és: 42.02.08 / 02.43.93.

Els límits del terme municipal són al nord amb Sant Miquel de Campmajor i Porqueres, a l’est amb Camós i Palol de Revardit, al sud amb Sant Gregori i a l’oest amb Sant Martí de Llémena. Té agregats els nuclis d’Adri, Biert, Montbò, Montcal i Rocacorba.

Xifres

• Nombre d’habitants: 746 20/05/2024
• Superfície km²: 44,4

---

 

Tanmateix, el testimoni més destacable del poblament prehistòric al municipi és el dolmen de la Mota, a Montbó, aixecat durant el Neolític final (2500-2200 aC) i que fou utilitzat com a lloc d’enterrament al llarg de tota l’edat del Bronze, fins al segle VIII aC. En època íbera dominava la zona el poblat del Castell d’en Carrerica, construït damunt d’un turó prominent que es dreça al sud-oest del terme, sobre la plana de Canet.

A prop de l’Hostal de la Sala, els anys 1965 i 1972 s’hi van recollir fragments de ceràmica íbera i romana, que podrien indicar un poblament antic d’aquesta zona. En cap dels dos jaciments s’hi han efectuat excavacions arqueològiques i, per tant, no se’n pot dir res més. A l’alta edat mitjana, entre els segles IX i XI, es formaren els diversos pobles que constitueixen l’actual terme de Canet.

El poblament, la major part ja aleshores disseminat en masos, es va acabar organitzant a l’entorn de les parròquies, que ja estaven constituïdes vers l’any 1000; en aquesta època, per exemple, sabem que diverses “villas” de Biert van perdre els seus termes respectius i passaren a integrar-se a la parròquia de Sant Martí, l’església de la qual ja existia l’any 968.

El primer esment documental conegut de Sant Vicenç de Canet és més antic, del 822, però la resta són posteriors: Santa Cecília de Montcal el 1057, Sant Llorenç d’Adri el 1078 i Sant Joan de Montbó el 1200 (tot i que l’església és més antiga, almenys del segle XII). Amb la feudalització, fou la Catedral qui tingué en principi mes drets sobre aquestes terres, ja que al segle XII Canet i Montcal formaven part de la Pabordia d’Agost de la seu gironina. Aquest domini feudal va provocar alguns conflictes, com la disputa que s’esdevingué l’any 1195 entre Bonet, clergue de la catedral, i Bernat de Santa Cecília, batlle de Montcal, per l’ordi emmagatzemat a Tarca de l’es­glésia parroquial.

L’altra gran senyoria feudal de la zona es va exercir des del cas­tell de Rocacorba, esmentat des del 1065 i infeudat el 1130 als Rocacorba, després dels quals passà als Hostoles, als Cartellà, als Santjulià de Revardit i als Rocabertí, que cap a l’any 1400 obtingueren el títol de barons. A mesura que avança l’edat mitjana comencem a tenir noticies de masos, molts dels quals avui encara existeixen, que ens deixen entreveure un panorama d’intensa explotació agrícola, especialment a les planes de Canet i d’Adri i a l’entorn de Montcal.

L’any 1274 ja existia Can Heras d’Adri; les primeres notícies certes de ca l’Estanyol, ca l’Espígol i can Toscà són del 1318; l’any 1331 s’esmenta can Colomer i deu anys mes tard can Llusca, l’antic mas Juscafresa. També can Bosc d’Adri, ca l’Esparreguera i la Torre de Canet ja funcionaven al segle XIV. En aquesta època els Esparreguera eren batlles hereditaris d’Adri, i els Canet, que ostentaven el títol de cavallers, tenien importants drets i privilegis a la parròquia del mateix nom. Segons els fogatges dels segles XIV i XV, la parròquia més poblada era Canet, a la qual seguien – més o menys empatades – Adri, Montcal i Biert, mentre que Montbó i Rocacorba eren les que tenien menys habitants.

Una forma de deslliurar-se parcialment de la pressió dels senyors era passar a dependre directament del rei, i una bona manera de fer-ho era convertir-se en carrer de Girona, ciutat que estava sota domini reial. Al segle XIV, tanmateix, el rei Pere III havia venut la jurisdicció de Canet, Adri, Montcal, Montbó i Biert als Margarit i d’aquests havia passat als Rocabertí.

L’any 1386, però, els habitants d’aquests pobles van aconseguir convertir-se en carrer de Girona i passar així de bell nou al domini reial. El segle XV fou època de crisi. Als efectes de la pesta que s’havia estès des de l’any 1348 cal sumar els terratrèmols de 1427-1431 (que se sap segur que afectaren el castell i el santuari de Rocacorba i l’església d’Adri) i els trasbalsos produïts per les guerres remences i la guerra civil catalana de 1462-1472.

Els conflictes remen­ces, protagonitzats pels pagesos que volien deslliurar-se dels mals usos feudals a que estaven sotmesos, es van barrejar amb la guerra de la Generalitat contra el rei Joan II, ja que els remences es van posicionar majoritàriament al costat del monarca. Així, el castell de Rocacorba fou donat pel rei al cap remença Francesc de Verntallat, i l’any 1474 Joan II va dictar un indult per a tots els delictes comesos pels pagesos en els pobles de Canet i Rocacorba, entre d’altres.

Així mateix, en prendre partit els Canet per la Generalitat, el rei concedí els seus béns i drets als Espígol, que eren reialistes. Més endavant, el 1481, els remences (un dels síndics dels quals era Joan Serinyà, de Canet) van aconseguir que Ferran II confirmés les immunitats i la franquesa dels mals usos i d’altres càrregues de remença a Rocacorba i a Biert. Encara l’any 1485, poc abans de resoldre’s el conflicte a favor dels remences, se sap que Pere Joan Sala, cabdill remença, va passar per Canet.

La recuperació fou lenta, però ferma, al llarg del segle XVI i les primeries del XVII. En aquesta època s’engrandiren i es reformaren molts masos i en van aparèixer d’altres, com can Canet, can Poli, can Verd, la Ca Dalt, cal Gaietano, can Fuster, can Birulesc, can Germà, can Font o can Roca Gros, per citar uns exemples. Així, tot i que encara es van sentir els efectes d’un altre brot de pesta els anys 1653 i 1654, la situació general de recuperació queda reflectida en un augment de la població, que va passar de poc més de 300 habitants l’any 1553 a 647 l’any 1718. En aquesta època, Canet d’Adri adquirí l’aspecte que va tenir, a grans trets, fins entrat el segle XX. En els camps (localitzats bàsicament a Canet, Adri i Montcal i, en menor mesura, a Biert) es conreaven llegums, vinya, olivera i, sobretot, cereals, tal com testimonia l’existència per tot el terme d’un bon nombre de molins.

Es treballava també el cànem, però tenia especial importància l’explotació dels nombrosos boscos esparsos per l’extensa part muntanyosa del terme: la comercialització de la llenya i la fabricació de carbó foren una de les principals riqueses de Canet d’Adri al llarg de tot aquest període. Aquest fenòmen fou especialment intens al segle XIX, en què la població augmenta dels 596 habitants de l’any 1787 als 1311 de l’any 1860, una xifra récord que no ha tornat a assolir-se. Per pobles, Canet comptava amb 473 habitants, Adri amb 287, Montcal amb 248, Biert amb 180, Montbó amb 71 i Rocacorba amb 52.

A partir d’aquí s’inicia una lleugera davallada propiciada per l’abandó de les oliveres i per la desaparició de la vinya a causa de la fil·loxera, que estabilitzà la població del municipi a l’entorn dels 1000 habitants al llarg de tota la primera meitat del segle XX. Mancat de nucli urbà, centrava aleshores el municipi el poble d’Adri, on hi havia l’ajuntament (a can Marto i l’escola pública (a can Pons). L’any 1916-1917 fou construïda la que durant molt temps fou l’única carretera del municipi, la que porta de Canet a la carretera Girona – Les Planes. L’arribada de la II República l’any 1931 vingué acompanyada a Canet d’un fort moviment social lligat a les activitats camperoles. Hi havia un sindicat local vinculat a la UGT, el Sindicat Agrícola, que fou clausurat arran dels fets del 6 d’octubre de 1934, i diverses organitzacions d’esquerres, com el Centre Unió Republicana, la Societat d’Obrers Camperols, el Partit República Radical i el Centre República Independent. L’esclat de la Guerra Civil es féu notar especialment en el municipi, amb la crema parcial de l’església de Canet (especialment l’altar major i l’arxiu parroquial), que es convertí en magatzem de la nova cooperativa, i la mort de vuit canetencs, entre els que destaca Emili Picó, que havia estat alcalde en el bienni 1934-1936.

Es produïren incautacions de diverses propietats i l’ajuntament fou traslladat d’Adri a Canet, on encara roman actualment. Més endavant, l’arribada de refugiats de guerra comportà que s’habilitessin les rectories de Canet i d’Adri i can Fàbrega d’Adri per a la seva acollida. Malgrat tot, el municipi no hagué de patir fets bèl·lics ni bombardejos. La victòria dels sublevats l’any 1939 i la subsegüent repressió ofegà tot aquell moviment social i es va cobrar dues víctimes canetenques, condemnades a mort pel nou règim, a les quals cal afegir la d’un altre fill del municipi, que va morir al camp de concentració nazi de Mauthausen. L’any 1940 hi havia a Canet 21 adherits a la Falange. Els anys subsegüents foren d’un estancament que va esdevenir clara decadència a partir dels anys 50 i 60 arran de la crisi de l’agricultura tradicional i, sobretot, de les activitats bosquetanes, en caure la demanda de carbó i de llenya arran de la generalització de noves energies, especialment el gas butà. Molts boscos, camps de conreu i masos foren abandonats i es produí una emigració, especialment cap a Girona i Banyoles, que reduí la població del municipi a menys de la meitat: els 971 habitants del 1950 baixaren a 806 el 1960, 528 el 1970 i 437 el 1981. Les escoles foren tancades i Rocacorba, Biert, Montbó, bona part d’Adri i els veinats de Jonquerol, Vainera i Foleià, a Canet, pràcticament van quedar deshabitats.

La tornada dels ajuntaments democràtics coincidí amb el final de la crisi. Les eleccions municipals de 1979 donaren l’alcaldia a una candidatura independent encapçalada per Jaume Bosch, en el moment en què s’aturava el despoblament i l’abandó dels camps, i la proximitat amb una Girona creixent afavoria que es comencéssin a urbanitzar alguns sectors del municipi, especialment al pla de Canet i a Montbó, alhora que es produïen les primeres rehabilitacions de masos.

La població inicia una lenta remuntada: 454 habitants el 1986, 467 el 1991, 503 el 1994, 522 el 1999, 538 el 2004, 599 el 2007, 618 el 2010. El procés de creixement de Canet d’Adri, encertadament moderat i sostingut, ha aconseguit compaginar la qualitat de vida amb el respecte de l’entorn i la promoció dels seus recursos turístics i naturals, de manera que avui continua ben viu, amb 671 habitants l’any 2015, i res no fa pensar que es pugui aturar.

---

Geografia

Canet d’Adri es troba a la comarca del Gironès, a 15 km de Girona, per la carretera en direcció a les Planes d’Hostoles, i un cop passat el poble de Sant Gregori.

Situació geogràfica 42.02.08 / 02.43.93 i d’una altura de 241 m.

El terme municipal de Canet d’Adri, de 45,19 km2 i 611 habitants (2008), es troba situat al nord-oest del Gironès. Limita al nord amb Sant Miquel de Campmajor i Porqueres, al nord-est amb Camós, a l’est amb Palol de Revardit, al sud amb Sant Gregori i a l’oest amb Sant Martí de Llémena.

S’estén per les valls de diverses rieres i torrents que davallen majoritàriament del nord-oest cap al sud-est en direcció a la Llémena, ja fora del terme. De ponent a llevant, trobem primer la riera de Rocacorba, que fa partió amb Sant Martí de Llémena, separada de la resta del municipi per la imponent serra de Rocacorba que, amb 992 metres, constitueix el cim del municipi i de tota la comarca del Gironès. A l’altre costat, la serra baixa fins a la vall del Rissec, que al sud s’ajunta amb la riera de Rocacorba, formant la riera de Canet o de Tornavellins, la qual passa a frec del nucli urbà i segueix cap al sud en direcció a Sant Gregori. A l’altra banda del Rissec, a llevant, s’alça la carena de turons que culmina amb el puig d’Adri (404 m), una elevació d’origen volcànic, que domina el pla agrícola que s’estén entre Canet i Montcal. Aquesta línia de turons deixa pas a la vall del Gàrrep, que rega Adri i Montcal, abans d’endinsar-se a Cartellà, fora del municipi. Finalment, a l’extrem més oriental del terme s’obre la vall del Revardit, fronterera amb Camós i Palol, al Pla de l’Estany.

Per tota aquesta geografia s’estenen els sis pobles que tradicionalment han format el municipi. Canet, al sud i al centre, s’estén per la vall de la riera de Canet i la del Rissec, afluent seu, amb els veïnats de Foleià al nord, Vainera a l’oest, Jonquerol al sud-oest i el Jordà al sud. Montcal, al sud-est, està travessat per la vall mitjana del Gàrrep. Montbó es troba a l’extrem est del municipi, mirant ja cap el Pla de l’Estany i abocat al Revardit. Adri, al nord-est i al centre, està centrat pel Pla d’Adri i el volcà del Puig d’Adri, emmarcats a banda i banda pel Rissec i pel Gàrrep. Biert al nord, i Rocacorba a l’oest, s’estenen pel sector mes muntanyós i despoblat del terme. L’únic nucli urbà del municipi és el poble de Canet, on hi ha la major part dels serveis.

Situat en una zona planera a l’esquerra i molt a prop de la riera de Canet, en els darrers anys està vivint un destacable procés de creixement, especialment a l’oest i al nord-oest del nucli tradicional.